Quan arriba l'estiu les cases de l'illa llueixen el seu blanc més esmolat. A la primavera és fàcil veure a la veïna, o a uns pintors, escombreta o brotxa en mà, recobrint les parets amb aquest líquid que sempre m'ha semblat miraculós. Com a llet de vaca, em deia el meu pare. Així d'aigualida ha d'estendre's la calç, que després, he aquí el miracle, endureix en una capa opaca i mineral. La suma de mans, any rere any, dóna aquest blanc brillant que es filtra en la pedra i la protegeix. Perquè la pedra islada és calcària, porosa i fràgil. Agraeix l'abraçada de la calç, que li permet perdurar sense asfixiar-la. La pedra continua respirant, absorbeix humitat i la desprèn i sí, la calç envelleix, envelleix bé, confosa amb el paisatge. Moltes cases, a més la porten de barret i les capes van consolidant una teulada, reajuntant teules, i donant a la mirada les casetes blanques que tant ens apaivaguen.
Dit això, ara que estem emblanquinant les cases isladas (hem esperat que les pluges tardanes d'enguany cessessin, perquè portaven fang en les gotes i ha obligat a molts a encalcinar de nou) aprofitem per donar-vos algun consell.
Si un dia us poseu a emblanquinar (en blanc o amb el tint que us agradi), heu de saber algunes coses.
- Una ja l’he dit: la textura ha de ser molt líquida, semblant a la llet (sencera, com si l’acabéssim de munyir).
- Si la tenyiu de blau montserrat, barregeu-li sal, perquè el color aguanti una mica més.
- Abans de començar a pintar, humitegeu sense por la paret, la calç s'agafa millor.
- Si ho heu vist fer al llevant menorquí, sabreu que les brotxades es fan d'un costat a l'altre, en horitzontal.
- Si ho heu après al ponent menorquí, sabreu que les brotxades es fan de dalt a baix.
Nosaltres, que estem a llevant, ho fem de dreta a esquerra (i viceversa) i diria que és menys fatigós.
Us esperem en una casa blanca, islada
